Noms propis, la petja
Thomas Palmarola
El pare Thomas Palmarola ha passat a la història com a narrador de la invenció de la imatge de Belulla. L’escrit La perla del Vallés María Santissima en sa miraculosa imatge de Bellulla: Narració de la invenció de dita sagrada imatge y de alguns dels molts prodigis que Deu obra en los devots de ella que dona a la llum publica... està datat el 1712.
La capella era una construcció del 1279, quan hom féu un llegat d’una lliura de cera per a l’obra de l’església. El 1310 es fa una donació a la capella i el 1364 l’autoritat eclesiàstica autoritzà Guillem Negrals com a rector de Bellulla, la presentació del qual havia estat feta pel rector de Canovelles. L’edifici primitiu fou substituït per un de tipus renaixentista, probablement quan la capella pertanyia als dominicans de Santa Caterina, de Barcelona, des del 1611, fins que el 1835 en foren desposseïts. L’antiga imatge de bronze de la Mare de Déu de Bellulla que, segons la tradició, havia estat trobada per una pastora el 1261, hom la venerava com a advocada de la vista. Des del 1872 es trobava a la parròquia de Canovelles, d’on desaparegué el 1936.
Se n’han fet diverses edicions com, per exemple
Historia de la imatge de Ntra. Sra. de Bellulla que se venera en sa propia capella situada en lo terme de Canovellas del Vallés. Imp. de la V. Torras. Barcelona, 1851. El text va ser compost primerament per lo R. P. Fr. Tomás Palmarola del orde de Predicadors y novament compendiada y arreglada per R P. Fr. Ramon Pujol del mateix orde. Amb un gravat de la Verge en frontis i un de Ntra. Sra. de la Soledad al final.
A La devoció mariana en el Vallès de Joan Montllor i Pujal a la Pàg. 94, lín. 7 diu El P. Palmarola registra 92 exemples de grans favors obtinguts per altres tants devots per intercessió de la venerada Imatge. Això després d’haver dedicat tot un capítol a la ressenya de les indulgències i gràcies atorgades a la Verge de Bellulla i el seu Santuari.
La Perla del Vallès. Maria Santíssima en sa miraculosa imatge de Bellulla. Thomàs Palmarola. Estamper Rafel Figueró. Barcelona, 1712. 16 i 112 pp. Bibl./11; edició facsímil Editorial Montblanc. Granollers, 1971. 112 pp.
Bibl./4/10/1.
Josep Font i Palmarola
Compositor i pedagog nascut a Vic el 1898 i mort a Barcelona el 1961. També utilitzava el pseudònim Monter. Va estudiar al conservatori d’aquesta ciutat amb Joan Baptista Espadaler i Colomer, dedicant-se a la composició i a l’ensenyament musical. Va dirigir la Banda de la Creu Roja de Barcelona i l’Orquestra Franz Schubert. També va ser sotsdirector del Gran Teatre del Liceu i va col·laborar en algunes revistes espanyoles i estrangeres.
Josep Font i Palmarola fou compositor de sardanes entre les que destacaríem un parell relacionades amb Vic que porten de nom Bella Ausona i La plaça de Vic. Una relació de sardanes –segurament que incompleta–, de les que n’és autor, la podem consultar al web de l’arxiu de sardanes de l’Agrupació Sardanista de Vic.
Descendent de la branca dels Palmarola-Gallifa que foren els seus besavis.
Josep Palmarola Cunill
A Josep Palmarola Cunill (Sant Hipòlit de Voltregà, 1868-Vic, 1928), sisè entre vuit germans, se li atribueix el fet de contribuir
activament al dinamisme de la ciutat de Vic de l’època.
Joan Palmarola i Ginesta aporta en el seu Recull que va obrir
una Confiteria-Drogueria anomenada La Vigatana. La botiga
va anar diversificant-se amb la venda de perfums, pirotècnia
i joguines. Era l’inici de Can Palmarola. Va ser l’organitzador
de diversos actes culturals i socials a Vic. Aficionat a la
fotografia, feia reportatges de tota mena de d’esdeveniments a
la comarca. La botiga va anar ampliant la seva gama de productes
incloent-hi els aparells de fotografia més avençats del
moment. Seves són les fotografies de moltes postals de Vic
del seu temps. De tot això se'n parla en aquest document del Patronat d'estudis osonencs que porta per títol L'excursionisme a Vic en el primer terç del segle XX [...] de Francesc Roma i Xavier Ginesta.
A l’Arxiu Històric Comarcal d’Osona hi ha una col·lecció
de fotos de primers del segle XX de les que els autors són
en Josep Palmarola i Conill i el seu fill Antoni Palmarola i
Aregall (Vic, 1899-1948). Són un agradable retrat de l’època. En podeu veure un parell en aquest treball d'en Xavier Cateura titulat Dies de Revolució.
Vika Esperantistaro (1910) fou una associació vigatana per
a la divulgació de l’esperanto, que desenvoluparia la seva activitat
a l’actual Casino de Vic i que editava una revista que es deia
Kometo. Entre els socis fundadors hi figurava en Josep Palmarola
que sembla que va arribar a ser-ne president. En aquest
document titulat Política, eleccions i caciquisme a Vic (1900-1931), trobat a Internet, hi apareix una petita referència.
Descendent de la branca dels Palmarola-Gallifa, que foren els seus avis, es va casar amb Angeleta Aregall Soler i varen tenir setze fills.
Fàbrica de teixits “Palmarola
i Solernou”, “Felio Palmarola”
i “Vda. Palmarola e hijo”
Són les tres denominacions que va tenir la fàbrica d’en Felio Palmarola Grau que estava situada a Ripoll en els terrenys de la Farga Palau on hi arribava el Canal Almoina [1], una derivació de la sèquia Molinar o sèquia de Santa Maria que va de Campdevànol a Ripoll i que porta l’aigua del Freser al Ter. Actualment aquest canal no existeix i encara es pot resseguir la sèquia esmentada que alimenta alguns camps.
L’any 1856 “Palmarola i Solernou” continuava l'activitat de la fàbrica tèxtil de raó social “Antoni Fons” -que desapareixia- amb la mateixa maquinària. Tres anys després, l’any 1859, hi va haver un canvi de nom i va passar a dir-se “Felio Palmarola”. Quan Felio Palmarola Grau va morir l’any 1868 va continuar uns anys més l’activitat amb el nom de "Vda. Palmarola e Hijo”. Trobem informació de la
fàbrica fins 1892. En els darrers anys de vida d’en Felio Palmarola i els immediats següents la fàbrica era puntera en quantitat de cardes, pues i telers.
Ripoll. A l’angle inferior esquerra fàbrica tèxtil “Antoni Fons” predecessora de
les fàbriques d’en Felio Palmarola Grau.
Palmarola a Puigcerdà
En els arxius de Puigcerdà hi trobem referències d’un parell de Palmarola entre els que havien sol·licitat Certificats de bona conducta per passar la frontera. Eren temps de la dominació napoleònica i els certificats els expedia el Comissariat de Policia de Puigcerdà.
Es tracte de Cosme Palmarola, corder que volia anar a Perpinyà (08.11.1813) i Miquel Palmarola traginer que havia d’anar a Prades (12.10.1813).
Josep Palmarola, Vicari
Capitular
Josep Palmarola Puig (1850-1917) fill del matrimoni de Centelles format per Martí Palmarola i Maria Puig va ser sacerdot (1874), Canonge de Barcelona i Vicari general de Barcelona. Com a dada curiosa hem localitzat un llibre editat el 1914 de títol Más historias de Shakespeare de Jeanie Lang -per a nens-, en el que hi trobem una mostra de la censura exercida i està signat pel Vicari Capitular José Palmarola assegurant que no conté “cosa alguna contraria al dogma católico o a la sana moral”. És de suposar que com aquest llibre en trobaríem molts altres signats per ell.
A la pàgina del Museu Episcopal de Vic, a Numismàtica en l’apartat de Col·leccions, es fa referència a una donació feta pel prevere Josep Palmarola l’any 1916 d’unes medalles papals entre altres donacions.
A l'inventari de manuscrits verdaguerians de la Biblioteca de Catalunya hi figura un esborrany de carta de Mossèn Cinto a Josep Palmarola del 16 d'abril de 1901.
No el trobem situat en cap de les dues grans famílies identificades a Catalunya.
Jaume Palmarola
Mestre canoner de Ripoll del segle XVIII-XIX. Documentat a l’arxiu del Museu Etnogràfic de Ripoll. [2]
No el trobem situat en cap de les dues grans famílies identificades a Catalunya.
Ricard Palmarola
Pintor de principi del segle XX. L’any 1905 va presentar una sèrie de retrats pintats a l’oli a la Sala Parés de Barcelona. [2]
No el trobem situat en cap de les dues grans famílies identificades a Catalunya.
Ramon Palmarola Romeu (1877-14.12.1954)
Pintor retratista de la primera meitat del segle XX, nascut a Barcelona l’any 1877. Va estudiar amb Ramon Martí i Alsina i Ricard Martí Aguiló. Va prendre part en diverses exposicions oficials i l’any 1904 se li va premiar la seva obra Muerte de un Pastor. Un any després va marxar a París on hi va viure fins el 1914 i va participar en diverses exposicions nacionals franceses. Al tornar a Espanya va residir uns anys a Madrid on va pintar diversos retrats per a la família reial. L’any 1943 va exposar individualment a la Sala Parés i el 1944 a Madrid. Finalment, va fer molts viatges per Europa i Amèrica del Sud, fent exposicions. Com a obres més destacades citades al Diccionari de Catalunya, Balears i el Apis Valencià 1969 tenim Muerte de un Pastor, Fidelidad, Retratos de Malats, Granadas i l’autoretrat de 1906. [2]
No el trobem situat en cap de les dues grans famílies identificades a Catalunya.
Las amigas
Jaume Palmarola Trulls (1868-1931)
Cartògraf i pintor paisatgista. Nascut a Roses (Girona), on també hi va morir. Va ser oficial cartògraf de l’Armada. Va publicar entre altres llibres Paisajes de España on hi descriu tota la costa espanyola i Ejercicios de dibujo topográfico y de paisaje panorámico que va ser premiada l’any 1919. Va ser un pintor autodidàctic i entre les seves obres hi destacaríem Los primogénitos del condado de Priegue (paisatge gallec), Después del chubasco, Atardecer en el valle del Frirgoso (1904), Punta Castelo (1906), Entre robles (1910). L’any 1928 va participar a l’Exposició Provincial de Belles Arts de Figueres amb motiu de les festes de la Santa Creu. [2]
No el trobem situat en cap de les dues grans famílies identificades a Catalunya.
Comentari
A Internet, temps enrere, apareixien referències del pintor Ramon Palmarola, potser cubà, en el que es destacava un quadre anomenat Dos rivales i també un altre R. Palmarola amb el quadre Praia do Botafogo. No hem trobat cap informació que ens porti a pensar que es tracta d’en Ramon Palmarola Romeu o de Ricard Palmarola ni que l’autor d’aquests dos quadres sigui el mateix pintor.
Dos rivales
[1] Rec de l’Almoina o del Prat.
Propietat del Monestir de Santa Maria de Ripoll i sota l’administració del monjo Almoiner, és un dels canals històrics de Ripoll. En desconeixem la data de construcció. Al segle XVI portava les seves aigües, captades al riu Freser, a martinets d’estirar ferro, tornalls de barrinar armes de foc i a fabricants de claus. Dins l’època d’industrialització ajuda al funcionament d’una fàbrica de filats i així mateix, contribueix a moure les moles d’un molí i de l’última farga d’aram de la comarca. ... Avui els 670 m de llargada inicial, han quedat reduïts
a dues terceres parts i l’aprofitament que tenia per a usos de treball és nul.
Del llibre Les arts tèxtils a Ripoll i a la comarca.
Fonts:
1. Les arts tèxtils a Ripoll i a la comarca. Assaig d’història. Publicat pel Patronat “Francesc Eiximenis” de la Diputació de Girona.
2. Arxiu històric comarcal de Ripoll.
3. Helena Benito Doctora del Departament d'Empresa de la Universitat de Girona que feia esment de la fàbrica tèxtil en el seu treball sobre els Ensesa de Girona, consultada ens va dir que La informació sobre la industria de la província de Girona la vaig treure de dos llibres. El de Pedro Martínez Quintanilla, (1865), "La provincia de Gerona: Datos estadísticos". Girona, Imprenta F. Dorca. Aquest llibre el podrà trobar a les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat de Barcelona, i de la Universitat Pompeu Fabra. I el de Francisco Giménez Guited,(1862), "Guía fabril e industrial de España". Barcelona, Imprenta de Luis Tasso. En aquest, a la plana 95, hi diu "Ripoll-Fábrica de hilados y tejidos de algodón de don Feliu Palmarola, 2500 husos, 12 cardas y 12 tel. com. (segurament són telers), capital 250.800; operarios 4".
En aquest llibre és tot el qui hi posa. A l'altre, com que no el tinc a mà,
no li puc dir què hi podrà trobar.
[2] Font:
Diccionario Biográfico de artistas de Catalunya. J.F. Ràfols.
