Totxanes, totxos i maons. El blog de Joan Josep Isern.
Batalletes | divendres, 23 de juny de 2006 | 17:45h.
Des de sempre he sentit una fascinació especial pel que jo en dic “missatges al futur”. És a dir, aquells textos, sons, imatges, objectes, etc. que generem en un moment de la nostra vida amb la intenció que ens transcendeixin, que deixin una petja en altres persones -sovint desconegudes- encara que sigui molts anys després del nostre pas per aquest món.
La primera vegada que em vaig trobar davant d’un d’aquests missatges va ser en els primers temps de treballar en el ram de la construcció. Parlo, per tant, de la segona meitat de la dècada dels seixanta. (n’hi ha més)
Fèiem reformes en una torre antiga del barri d’Horta, molt a prop de la Font d’en Fargas, i quan vàrem tirar a terra els fogons del que havia estat la cuina de la casa -el que abans es deia “cuina econòmica”- va aparèixer en el seu interior un tub metàl·lic d’uns quinze centímetres de diàmetre en l’interior del qual, plegats i caragolats amb molta cura, algú havia amagat documents escrits a mà i alguns papers impresos que semblaven diaris.
El contingut estava bastant malmès i abans d’extreure’l sense miraments del tub on havien estat allotjats durant no sé quants anys vaig donar-ho tot als propietaris de la casa i, dissortadament, allí els vaig perdre la pista. Val a dir que aleshores jo era un noi de setze o disset anys amb molt poca experiència d’anar pel món i no em vaig atrevir a preguntar pel contingut d’aquell misteriós tresor amagat.
Per aquella mateixa època, i fent també unes reformes a un pis del Raval molt a prop d’on avui hi ha el Taller de Músics, darrere del revestit de rajoles d’una paret (també en una cuina) va aparèixer una inscripció força llegible encara feta amb pintura negra aplicada directament sobre l’arrebossat que deia “Família J. Palmarola 1926 1954”. Després, preguntant als veïns més vells de l’escala vaig saber que, efectivament, en aquell mateix pis havien viscut dues generacions d’una família amb aquell cognom de les quals, no cal dir-ho, s’havia perdut tot el rastre.
De fet, m’agrada pensar que si la família Palmarola va renéixer, encara que fos de manera fugaç, va ser gràcies al descobriment del seu missatge al futur i a la meva tafaneria (aquí no em va passar com a Horta: aprenia ràpidament, jo) posterior. Un missatge al futur que varen deixar amagat darrere d’un parament de rajoles de València blanques de vint per vint perquè dotze o tretze anys després jo l’anés enderrocant solemnement a cops de maceta, escarpra i tallantó.
(Ara que evoco la pintada a la paret dels Palmarola em ve a la memòria un insòlit “Viva Maura” de mig metre d’alçada aproximadament pintat de color negre que fins no fa gaire encara es podia distingir si t’hi fixaves bé o algú te l’ensenyava pintat en una paret de tancament exterior del Seminari. Una paret en el xamfrà de Balmes i Consell de Cent que des de fa tres o quatre anys ja no existeix perquè l’ha substituïda una reixa).