Illa Palmarola

La Baia Del Francese dal Monte Tramontana

Arxipèlag de Les Pontines a la Mar Tirrena

Tèxtils Palmarola

Ripoll. A l’angle inferior esquerra fàbrica tèxtil “Antoni Fons” predecessora de les fàbriques d’en Felio Palmarola Grau.

Ripoll en els terrenys de la Farga Palau on hi arribava el Canal Almoina

6 articles de l'avi Joan a la revista Joventut.

No sabem si són tots els que va escriure però no n'hem trobat més. Es tracta de

Flor de marge del 3 de maig de 1900

Fresca d'estiu del 16 d'agost de 1900

Memento del 4 d'abril de 1901

De sol à sol (sic) del 20 de juny de 1901

Nota de color del 22 d'agost de 1901 i

Ilusions (sic) del 10 d'octubre de 1901

 

FLOR DE MARGE

Amagada per l’herba humida que creixia en un barranch, vareig veure un dia una planta de flors petitas y moradas, que ab sa flayra perfumaven tot l’ambent.

Y tant va agradarme aquella planta modesta, que, arrencantla ab molt compte del fanch en mitj d’ahont creixia, vareig trasplantarla en terra de bona sahó, triada per ella, y vareig guarnirli un test que semblava un niu d’enamorada. Las flors varen caure al trasplantarla.

Com vareig cuydarla! Ab quin amor, esperant véurela florida! Y la planta creixia, creixia,’s feya ufanosa... y res més: ni una poncelleta va obrir son caparró morat demunt la verdor de las fullas.

Va passar molt temps. Ella cada dia més anyoradissa del marge, més orgullosa de serne filla; jo, enamorat cada dia més, adolorit de no sentir el perfum de las floretas que tant m’havian encisat.

Pobre de mi, que no sabia què’l trasplantar fa mal: si no al cos, á l’ánima; si no á la planta, à la flor!

Pobre violer! Vareig tornarlo al barranch, al marge; y á la primavera següent, quin goig que feya la planta, plena de violetas, escampant son perfum per aquell barranch!...

A quants homes els passa lo que á mi va passarme ab aquella flor de marge!

 

FRESCA D’ESTIU

No podent anar à estiuhejar en cap establiment d’ayguas més ó menys medicinals ahont la gent rica va més pel luxo d’exhibir- se que pera curarse; ni podent tan sols arribarse fins à un poble de montanya, els pobres que pasém l’estiu à ciutat, després de la xardor del dia hem de buscar la mica de fresca que corre à la nit.

Ara farà un any que ab aquest propòsit vaig sortir una nit de casa buscant un lloch hont hi fes un xich de fresca. Sense darmen compte, vaig trobarme en el passeig de Gracia. Alió semblava la fira del amor, ahont las mares hi duyan á sas fillas. Aquell seguit de gent, uns passejant amunt y avall, altres sentats en cadiras fent rotllo, privant el pas, va ferme fugir mitj marejat y anar Gran-Via avall, fins arribar als jardinets de la plassa de Tetuán.

En aquella plassa tot era quietüt. Una parella, asseguda en un dels banchs, parlava baixet, tan baixet, qu’aquell xiu-xiu què’s sentia semblava’l sospir del vent quan passa jugant ab las fullas dels arbres. A no ser per la llum dels fanals, ningú’ls hauria vist.

En un dels caminals vorejats d’eura y gegantinas magnolias que formavan els jardins, hi havia un jove d’uns vintinóu ó trenta anys, passejant neguitós, com si esperés à algú ab molt’ansia. Fumava. Quin fumar un cigarro darrera l’altre! Y ab quin afany mirava vers el comensament del caminal!

Al punt qu’en un rellotje vehi tocavan las deu, va venir pel caminal una dona acom- panyada d’un noy. Era alta, esbelta, el cabell negre, els ulls no gayre grossos, però molt vius, la boca petita y’ls llabis vermells.

S’ajuntà ab el jove qu’esperava, y que s’agafà del bras d’ella. Què ditxosos devian ser! Quin benestar respirava’l món!.. Enrahonavan à mitja veu, semblava que tinguessin por de despertar à aquella nit tan quieta. Y dant voltas per aquells jardins, si’n van fer de projectes! Que n’es de bonich el món al costat d’una dona què’ns estimi!... Ell li demanava un petó; ella, negatli, apartava’l cap... però’ls ulls d’abdós se van trobar mirantse fit à fit, y aquells llabis. plens de foch tenían set, y van juntarse.

Y en aquell moment se van adonar que la lluna projectava l’ombra d’ells à terra; y ella, avergonyida,’s va desfer del ‘bras d’ell y va mirar al noy que l’acompanyava. Ell se va quedar parat, y la lluna va amagarse darrera d’un núvol , tota contenta d’haver fet de Banyeta.

 

MEMENTO

Tornavam de festa major del Vallés. Abdós anavam al cupé de la diligencia. Els cavalls pujavan tot xano-xano la pendent que feya la carretera, esquivantse ab la çúa las moscas.

La tarde era trista, el cel gris, y queya una pluja petita que tot just humitejava’l terreno. El vent portava de dins del bosch la flayra dels pins, aquella flayra qu’aixampla’ls pulmons y convida à estimar. De tant en tant un llampech iluminava l’horitzó, y després se sentia un tro llunyà qu’anava retombant per aquellas montanyas. Tot ho veyam nosaltres ab indiferència. Sentiam amor, però un amor com may l’havíam sentit; y quan noslras bocas callavan, els nostres ulls parlavan ab aquell llenguatje que sols els enamorats poden compendre. Qué n’eram de ditxosos en aquell moment!

Quan arribarem à dalt de la montanya. desd’ahont se veya la ciutat embolcallada per la boyra y pel fum de las xemeneyas, comensarem à sentir aquell ambient tan pesat que tot just permet respirar. Ja no parlavam, ni gúsavam mirarnos.

Va anar fentse fosch. Veyam al lluny las Iluminarias de la ciutat, com foch-follets que s’encenian y apagavan en mitj de la boyrina; y mentres anavam acostantnos à Barcelona, jo’t parlava ja d’aquell home que t’estimava, y tu d’aquella dona que per culpa teva vaig estimar.

Enguany he tornat à festa major. Anava sol en el cupé déla diligencia, y ab tot y fer un sol hermós, quina tarde he trobat més trista!

 

 

DE SOL À SOL

Vina, hermosa meva; obrim el balcó de bat à bat; mira y veuràs com el dia desperta. ¿No veus com ja clareja allà lluny? Mira com el cel ja va omplintse de llum, y com se torna rosat aquell petit núvol, fugint per moments aquest mantell negre de la nit. ¿No sents l’ayre fresch del mati prenyat de perfums de flors qu’aixamplan l’ànima? Ja ha acabat son monòton cant el taup, y l’aucellet comensa ab sas notas armoniosas à alegrar l’espay.

Ja l’astre del dia s’aixeca, y sa llum pura d’or y grana ilumina’l cel; ja fugen de la terra las ombras de la nit... Vina als meus brassos, hermosa meva, y ajuntem nostras bocas ab un petó, cant d’amor saludant al nou dia. Estimemnos molt, que l’amor es joventut y vida.

El sol es alt y’l cel d’un blau purissim; la flor obra son cálzer; l’aucell, saltant de branca en branca, va refilant sos cants més bells. Tot convida à estimar: estimemnos molt avuy; demà... qui ho sab!

Ja’l sol s’amaga darrera la montanya, y la claror va minvant per moments. Ja es de nit, y tot dorm, y es solemne la quietut. Sols se sent el cant del taup... El dia es vida, y la nit simbol de la mort.

 

 

NOTA DE COLOR

Al amich Llorens Sampera,

El cel es blau, la mar blava; y l’ona tranquilament va jugant ab la sorra de la platja, escampant la seva escuma com blanch llensol guarnit d’hermosas puntas.

La platja està deserta, las barcas han sortit à pescar de bon mati, y lluny s’oviran sas velas com un vol de blancas gavinas.

Qué n’es d’hermosa la soletat de la platja banyada pel sol d’estiu, ab aquella armonía de colors, ab aquell perfum d’algas què’ns fa reviure!

Sols se sent en aquella quietut la ritmada y acompassada cansó de l’ona escampant sas notas sonoras per l’espay y besant amorosa- ment la platja.

El poble, ab sas casas emblanquinadas, sembla una toya de lliris blanchs, destacant sobre la verdor de la montanya.

De tant en tant romp aquella quietut el xiulet y’l terratrèmol d un tren, que passa ab gran rapidesa recordant qu’allá baix hi ha una ciutat que ab el burgit de son viure agitat no dona temps d’admirar la naturalesa.


 

ILUSIONS

Era una nit d’hivern. Els carrers de la ciutat estavan embolcallats per la boyra baixa y humida, que gelava l’ànima; en l’acera mullada s’hi enmirallava la llum dels fanals, esmortuhida y trista; el vent feya corre per terra, d’un costat al altre, las fullas secas caygudas dels arbres, y’l seu cruxir semblava un cant de despedida á la natura.

Anava cap á casa á dormir, quan va cridarme l’atenció un xiu-xiu què’s sentia al carrer. Per més que mirava d’un costat al altre, no veya d’ahónt podia sortir aquella xe- radissa, donchs el carrer estava solitari. Vaig voler atravessarlo, y al bell mitj vaig veu- rehi una toya de flors ja mitj marcidas... Quina seria la meva sorpresa, al notar que aquella xerradissa venia del ram! Eran las flors las que parlavan! —

Ja ho veyéu—deya un clavell qu encara conservava la vermellor—sols hem servit un dia pera lluhir als salons d’aquella dona hermosa; y després de dar tots els perfums, llensarnos al carrer!...

—Lo que més pena va ferme—digué una violeta—fou qu’ella ab sa fina y delicada mà prengués tot un pom de nostras germanas.

—Si, —va dir un’altra flor—jo vaig veure, per demunt del paper què’ns volta, que aquell pomet el va partir en dugas parts: una va regalarla á un jove alt, moreno; l’altra va posársela demunt del pit, y va dir à n’aquell jove: Aquestas flors las guardaré tota ma vida. ¿Veyéu quanta més sort han tingut nostras companyas?

—Calleu y no tingueu enveja—va dir una flor seca que hi havia en un reco del carrer;— lo que vosaltres expliqueu també’m va pasar à mi; també va regalarne un’altra de flor à un jove; també va dir que à mi’m guardaria tota la vida; més avuy, ja ho veyéu: m’ha tret de la capseta ahont me tenia (segurament per posarhi las altras flors) y m’ha llensat à fervos companyia. Qui sab si aquestas flors qu’avuy guarda, demà!...

— Aquí’l trontoll d’un carro que venia no’m va deixar sentir més: era un carro d’escombriayre.

—Apa, noy, mira quin ram més maco! Pots regalarlo á la xicota! —va dir un dels dos homes qu’anavan ab el carro.

—Pósal devant—va dir l’altre.

Y’l ram fou posat devant del carro, barrejantse’ls darrers perfums d’aquellas flors ab las pestilencias de las escombrerias.